[0:05]Nietzsche és un dels filòsofs contemporanis més influents. Juntament amb Marx i Freud va ser considerat com un dels mestres de la sospita per Ricœur, el pensador que va encunyar aquesta expressió. El pensament de Nietzsche revela la sospita que sota el concepte de subjecte de la modernitat, sota la noció tradicional de consciència s'hi amaga un condicionant: el ressentiment cap a la vida.
[0:35]Té una obra extensa. Va escriure molts llibres, però aquí només farem referència a tres d'ells:
[0:44]Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral,
[0:57]Així parlà Zaratustra,
[1:05]i La genealogia de la moral. En l'exposició de les seves idees, Nietzsche va defugir qualsevol tipus de classificació o sistematització. Per aquesta raó és complicat intentar fer un esquema del seu pensament. Tot i això, podem distingir dins de les seves obres dos eixos principals. Per una banda, el que ell mateix va designar com a Filosofia del Martell. I per l'altra, la part que podem definir com a constructiva del seu pensament, que seria la revelació de la nova taula de valors. Anem a veure què és la Filosofia del Martell. La Filosofia del Martell consisteix en fer filosofia a martellades, atacant l'edifici del saber tradicional i les seves expressions. Nietzsche fa una crítica a la cultura occidental i a tots els àmbits on aquesta es manifesta. Ens dirà que és una cultura decadent, dogmàtica, i situa l'origen d'aquest dogmatisme en un personatge històric concret, en Sòcrates. Sòcrates és el principal culpable d'aquesta decadència, perquè és el creador de les bases del pensament occidental. La millor formulació, però, la va dur a terme Plató. I el millor difusor dels valors socràticoplantònics va ser el Cristianisme. Segons Nietzsche, abans de Sòcrates, la cultura grega s'expressava a través de dos valors: el de l'esperit dionisiac, que representava el valor de la vida, i el de l'esperit apol·lini, que representava el valor de la raó. Amb dos valors es complementaven. I Sòcrates el que va fer va ser crear una divisió: un distanciament entre ells. Plató, per la seva banda, va situar el món de les idees per sobre del de la vida, i ens va dir que la veritat es trobava en l'intel·ligible. Finalment, el Cristianisme ja emplaça a un únic Déu omnipotent i superior a tots els homes. A partir d'aquest moment, la cultura occidental es manifestarà a través d'un únic valor: el de la raó que oprimeix la vida. Per això, la Filosofia del Martell de Nietzsche consisteix en anar desmantellant tots els àmbits de la cultura que es veuen afectats per aquest fet. La crítica més important i més extensa és la crítica a la moral occidental. A La genealogia de la moral, ens dirà que és una moral d'esclaus. És la moral del ressentiment. Per què?
[4:08]Doncs perquè menysprea la vida considerant que les accions més elevades no poden ser obra dels homes. El món real, el dels instints vitals, queda subordinat a una moral de ressentits. I els senyors, els únics capaços d'acceptar la vida, queden sotmesos a una moral d'esclaus, que fomenta valors falsos com l'obediència i el sacrifici. La moral occidental és antinatural, ha capgirat els valors imposant les lleis dels dèbils en contra dels instints primordials de la vida. I la conseqüència és que ara l'home està malalt. Després veurem en què consisteix això. La crítica a la religió és complementària a la de la moral. Segons Nietzsche, la religió occidental neix de la por que l'home té de si mateix. L'home, incapaç d'afrontar el món real, busca una explicació en un món inventat i superior on hi emplaça un Déu. El problema és que quan s'atribueix el propi destí a un ésser superior que viu en un altre món, al mateix temps el que es fa és sotmetre el món de la vida, el món real. I això fa que dins l'home s'introdueixi la idea que la vida terrenal no té sentit. La conseqüència és l'alienació de l'home, perquè aquest situa el propi destí i la pròpia naturalesa, situa el propi ésser en un altre ésser, un ésser aliè, Déu.
[5:45]Nietzsche també atacarà les ciències positives. Diu que la ciència no ofereix una verdadera interpretació de la realitat, del món real. Directament no ataca la ciència en si mateixa, sinó més aviat a la seva metodologia, que es basa en la matematització de la realitat. La ciència estableix que la veritat es troba en un món modèlic, el de les matemàtiques. Amb això, el que aconsegueix és sotmetre la realitat, perquè ens acabem convencent que el món real no és el verdader, sinó que és l'aparença, i que per això necessita ser reduït al model.
[6:25]L'altre gran punt d'atac serà el llenguatge. A Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral, Nietzsche desenvolupa una crítica al llenguatge. Aquí ens diu que, en comptes d'entendre el món de la vida com una força o un poder, els homes han intentat reduir-lo a conceptes. El llenguatge és una ficció col·lectiva, amb la qual pretenem buscar la veritat. Però, en realitat, no ens interessa la veritat, sinó només la seva part positiva, i per això oprimim el món real reduint-lo a conceptes. Per aquesta raó, Nietzsche diu que és molt millor intentar captar la realitat a través de les metàfores, perquè no l'empresonen. Amb tota aquesta crítica, la tasca que ens proposa Nietzsche és la de destruir l'edifici de la metafísica, la religió i la moral basades en la inversió de valors. La cultura occidental i totes les seves manifestacions han provocat un capgirament dels valors i la conseqüència és que ara l'home està malalt. Quina és aquesta malaltia? El nihilisme. La manca de sentit. L'home ha perdut el sentit de la vida i de la seva existència. Per això Nietzsche ens diu que Déu ha mort. El tema de la mort de Déu apareix enunciat per primer cop a la Gaia Ciència, però el llibre on el desenvolupa més és a Així parlà Zaratustra. La mort de Déu representa per Nietzsche la negació de la metafísica i tots els transmond derivats d'aquesta. La negació de la moral, la religió, la ciència, el llenguatge, etc. La idea de Déu en tant que fonament del món verdader és la gran enemiga. Això és el nihilisme en sentit negatiu. L'esperit occidental està exhaustit pels valors ficticis i es torna nihilista. Però el nihilisme implica un procés dialèctic. Té dues cares, una negativa i l'altra positiva.
[8:39]S'ha de superar l'estat negatiu, perquè la mort de Déu pot donar lloc al naixement de l'últim home. que simbolitza la decadència absoluta de la cultura. L'últim home és el que ha substituït a Déu pel pragmatisme i la tecnocràcia. I per això, per Nietzsche és el pitjor de tots els homes, el més menyspreable.
[9:06]L'esperit lliure és aquell que és capaç d'assumir la mort de Déu. d'acabar amb la metafísica i no posar-hi res al seu lloc. Qui aconsegueix això? El superhome, el que accepta la mort de Déu i assumeix plenament la vida, el més real dels homes, el més fort, el que no necessita valors falsos. Nietzsche il·lustra el procés de generació del superhome amb la metàfora de les tres transformacions. En primer lloc hi ha el camell, que representa el moment en què la humanitat porta la càrrega de la moral invertida, des de Plató fins a la modernitat. El lleó representa l'home crític, el nihilista actiu, que destrueix tots els valors establerts, tota la cultura i la metafísica occidental. Aquest encara no ha superat la mort de Déu, perquè el que fa és lluitar, s'enfronta i nega la cultura occidental, però no és capaç de superar-la encara. Finalment apareix el nen, que és el creador espontani del seu propi joc. És el que inventa, el que pren la vida com un joc, com una afirmació. Amb el nen apareix el superhome, lliure dels valors passats. És un ésser autònom que crea una nova taula de valors. Per Nietzsche, els nous valors que estableix el superhome no són comparables amb els anteriors, precisament perquè són nous i diferents. El superhome assumeix aquests valors nous basats únicament en la vida.
[10:37]Assumir la vida implica una nova actitud, quina? La de la voluntat de poder. Aquesta és una voluntat lliure, vital, expansiva.
[10:51]Tota força impulsora és voluntat de poder i aquesta no consisteix en cap afany de dominar ningú ni de poder-se de res, sinó que és pura creació. Aquesta és la nova perspectiva del superhome. La que s'expressa com a voluntat de poder i entén que la realitat no és fixa, sinó que és l'esdevenir. En contra de l'ontologia clàssica estàtica, Nietzsche ens parla del món com a canvi, com a perspectiva. Per això, també ens deia que era millor intentar entendre la realitat amb metàfores i aforismes, perquè els conceptes són la manifestació de la paràlisi de l'enteniment que és incapaç de captar l'esdevenir.
[11:36]Finalment, ens dirà que el superhome és l'únic capaç de superar la prova de l'etern retorn. Aquest és, segons el propi Nietzsche, el seu pensament més profund. L'etern retorn del mateix fa referència a una prova selectiva moral. Implica una reflexió del temps exposada de forma metafòrica. També és una crítica a la concepció judeocristiana que entén el temps de forma lineal, de forma que tots ens dirigim cap a un fi, el judici final, el qual transcendeix tot el que ha passat anteriorment. L'etern retorn és un elogi de l'instant. Cada instant és únic, però etern, perquè cada instant és vida. I en cada instant es troba tot el sentit de l'existència. Això implica l'etern retorn del mateix, però absolutament de tot el mateix. Fins i tot de les coses que considerem insignificants. El superhome ha de voler l'etern retorn. Si el seu únic valor és la vida, ha de voler que aquesta es repeteixi eternament. Per això, l'etern retorn implica una reivindicació radical de la vida. L'única manera de demostrar que assumim plenament la vida és desitjar l'etern retorn. I amb això, hem acabat l'esquema del pensament de Nietzsche.
