[0:04]La fonamentació de la metafísica dels costums és la primera obra de Kant sobre temes morals. En aquesta, intentarà trobar una base per elaborar una ètica universal i entendre com la raó pràctica pot guiar-nos en els nostres actes en tant que éssers morals. Un dels temes centrals del llibre és la noció de voluntat. En el primer capítol de la fonamentació, Kant comença dient: ni en el món, ni en general tampoc fora del món, és possible pensar res que es pugui considerar absolutament bo, excepte la bona voluntat. L'ésser humà pot tenir altres qualitats favorables i desitjables: la gràcia, el valor, la decisió, etcètera. Però totes aquestes no tenen un valor intern absolut, no són bones sense restriccions. La voluntat bona no és bona pel que fa o deixa de fer, no és bona perquè ens faciliti res, sinó que és bona en si mateixa. Com es manifesta aquesta voluntat bona? Kant elabora una ètica deontològica, on el concepte de deure és un dels pilars de la seva teoria. Ens dirà que una voluntat que actua per deure és una voluntat bona. Què significa això? Per entendre'ho, en primer lloc, hem de distingir entre els diferents tipus d'actes. Segons Kant, n'hi ha tres: els actes fets contra el deure, els actes fets conforme o d'acord amb el deure i els actes fets per deure. Des del punt de vista moral, quina diferència hi ha entre aquestes opcions? Bé, d'entrada és evident que actuar en contra del deure moral és directament immoral. Però què passa amb les altres dues? Per Kant, els actes fets d'acord amb el deure comporten una inclinació, una intenció subjectivament egoista. I això significa que la motivació que ens porta a actuar, la màxima d'aquests actes, no és moral. Els únics actes genuïnament morals són aquells que es fan per deure. Però, com distingim els uns dels altres? Imaginem aquesta situació. Una persona empàtica, filantròpica, que, preocupada pels demés i commoguda per la misèria aliena, es dedica a ajudar a la gent que ho necessita. Des del punt de vista dels resultats dels actes concrets, és evident que els actes d'aquesta persona beneficien a altres i comporten conseqüències bones per aquests. A la vegada, podem pensar que els actes d'una persona empàtica i preocupada pels afers dels altres són bons, morals. Tanmateix, Kant defensa que, per una banda, allò que determina si les accions són morals o no mai són les conseqüències o els resultats dels actes. I per l'altra, tampoc influeix el caràcter o les qualitats de les persones. L'empatia, la simpatia poden ser qualitats desitjables, però no defineixen la conducta moral d'un individu. Els actes d'una persona caritativa, per molt empàtica i compassiva que sigui, no tenen valor moral si el que amaguen són inclinacions personals, egoistes, com per exemple, buscar la satisfacció pròpia. Per contrast, una persona pot ser freda, poc afable i distant i actuar moralment, actuar per deure. A partir d'això, on recau el valor moral d'una acció? Únicament en la màxima, en el propòsit o intenció que ha portat a realitzar-la.
[4:06]I això només depèn del principi del voler. Per Kant, actuar per deure és actuar per reverència a la llei moral i aquesta té un caràcter d'obligatorietat, un caràcter imperatiu. Examinem amb una mica més de deteniment aquestes nocions. En el segon capítol de la fonamentació, Kant ens diu que tot, dins l'àmbit natural, els planetes, el món vegetal i fins i tot la vida animal, està regit i actua per lleis necessàries, les quals són conegudes per la sensibilitat i l'enteniment. Però dins l'àmbit dels éssers racionals, dels humans, les coses canvien. Les persones tenim la facultat d'actuar per representació de les lleis, és a dir, actuar per principis, perquè posseïm una voluntat i aquesta no és altra cosa que la raó pràctica. La sensibilitat i l'enteniment ens parlen de la realitat, del que hi ha, però només la raó pot parlar-nos del que hi ha d'haver. I això se'ns presenta en forma d'obligació, de deure. Per aquest motiu, les lleis de la raó pràctica, les lleis morals, posseeixen aquest caràcter d'exigència i són imperatius. Tots els imperatius manen, s'expressen a través d'un haver de, perquè són fórmules de determinació de l'acció. Anem a veure com ho fan. Segons Kant, hi ha tres tipus de mandats o imperatius que poden imposar-se a la voluntat. L'imperatiu d'habilitat o tècnic, ens parla de les regles que hem de seguir per adquirir una habilitat. Per exemple, qui vulgui aprendre a tocar el piano ha de rebre classes i practicar. L'imperatiu pragmàtic ens dóna consells, ens diu quines pautes hem de seguir per arribar a ser feliços. Tenir diners, aconseguir la realització professional, cuidar-se, etcètera. I finalment el més important, l'imperatiu categòric. Aquest és l'imperatiu moral dels costums, és incondicionat i absolut. Ordena accions en tant que són bones per elles mateixes, necessàriament bones. Els dos primers imperatius són condicionats, hipotètics, perquè la fórmula que segueixen és: si vols X, has de fer Y, mitjà.
[6:42]Les accions que representen només són bones en tant que mitjans per aconseguir una altra finalitat. En canvi, l'imperatiu categòric representa una acció per si mateixa, sense referència a cap altre fi, una acció objectivament bona, i per això té el valor d'un principi apodíctic. Quina és la seva fórmula? Kant ens en donarà vàries. La primera diu: obra només segons una màxima tal que puguis voler, al mateix temps, que es converteixi en llei universal. Per veure com funciona la seva aplicació, anem a veure un altre exemple. Imaginem que alguna necessita que li deixin diners a un amic i prometre tornar-los, quan sap que no podrà fer. Donada aquesta situació i les seves circumstàncies de necessitat, sent desitjos de fer una falsa promesa a un amic. Està clar que els diners li anirien molt bé, que el seu amic en té i ell no, però, és lícit prometre tornar-los quan sap que no ho podrà fer? Per veure-ho, apliquem l'imperatiu. Pot valdre com a llei universal una norma que digui que en determinades circumstàncies tothom pot prometre coses que es proposa no complir? Si ho pensem, això fa impossible la promesa mateixa i la finalitat que vol obtenir-se amb aquesta, ja que, quina llei universal pot defensar que les promeses poden no complir-se? Donat aquest cas, ningú creuria les promeses dels altres. Amb l'aplicació de l'imperatiu, veiem que aquests actes implicarien una contradicció lògica. I potser alguna cosa més. La universalitat de la llei és una de les expressions més importants de l'imperatiu. Però, si anem una mica més enllà i tractem de buscar el fonament d'aquesta llei, podrem veure que hi ha un valor de base, l'existència del qual ha de ser un absolut i mai un mitjà: l'home. La universalitat també pressuposa l'exigència de no tractar els homes com a mitjans, com a objectes. Perquè l'home existeix com a finalitat en si mateixa i els seus actes han d'expressar aquesta naturalesa. Per aquesta raó, Kant ens dirà que l'imperatiu també es pot formular com: obra de tal manera que tractis a la humanitat en tu mateix i en els altres, sempre com un fi i mai com un mitjà. Aplicant aquest anunciat a l'exemple anterior, podem veure que el que es plantejava fer una falsa promesa, en realitat es plantejava utilitzar l'altra persona com un mitjà per aconseguir diners i no com una finalitat. Per tot plegat, podem considerar que universalitat i humanitat són els principis fonamentals de l'imperatiu. Ara bé, hem de tenir en compte que aquests dos són impensables sense l'autonomia de la voluntat. L'autonomia de la voluntat es basa, per Kant, en la idea que la llei moral, l'imperatiu, sorgeix del mateix subjecte i no de cap condicionant extern. Precisament aquest ha estat el problema de les ètiques anteriors. Segons Kant, totes elles buscaven el motiu de la voluntat en el com exterior, la felicitat, els sentiments, el plaer, etcètera. I, per tant, totes elles són subjectives i heterònomes. La voluntat només té sentit si és autònoma, lliure. En el tercer capítol de la fonamentació, Kant ens dirà que la llibertat és, de fet, la condició de possibilitat de l'imperatiu categòric. I com que aquesta és un postulat de la raó, no podem demostrar la seva existència, només la suposem. La llibertat és la clau per explicar l'autonomia de la voluntat. La voluntat és autònoma perquè ella mateixa es dóna la llei que ha d'obeir i la voluntat se sotmet a la llei moral perquè és autònoma, és lliure. En paraules de Kant, voluntat lliure i voluntat sotmesa a la llei moral són el mateix. I amb això hem acabat l'esquema de la fonamentació de la metafísica dels costums de Kant.
