[0:22]El modernisme és un moviment de final del segle XIX i principis del XX, que vam veure a Europa i Amèrica com a reacció contra el realisme i el naturalisme, per renovar tant la situació politico-social com l'art i la literatura. Eran joves escriptors inconformistes, preocupats per l'estètica i la sensorialitat dels textos literaris. La rebel·lió i la renovació es van manifestar en la poesia, influïda pel Parnasianisme, que cercava la bellesa formal, i el Simbolisme, que deia que la realitat era la imatge d'una cosa que s'amagava al darrere d'ella i que el poeta havia de descobrir. És a dir, que la tardor simbolitzava la decadència i la mort o l'albada, el naixement o exaltació, per exemple. Quant als temes, es parlava de bellesa sensorial i també del món interior del poeta. L'afany d'evasió els portava tant als clàssics grecollatins com a Orient, com a l'edat mitjana, el Renaixement o la França del segle XVII. I parlaven d'ambients refinats com palaus i jardins, amb princeses, cignes, fades, dragons, personatges mitològics, herois històrics i literaris com el Cit, Don Quixot o Moctezuma. I a través d'això manifestaven els sentiments íntims del poeta: la tristesa, l'anyor, el dolor, la malenconia, la sensualitat. El paisatge sempre reflectia el seu estat d'ànim. L'estil es va omplir de paraules suggeridores, sensuals, musicals i acolorides, amb moltes figures retòriques fòniques com aliteracions, onomatopeies, anàfores o paral·lelismes, molta adjectivació ornamental, paraules exòtiques ocultes, metàfores i sinestèsies. Van renovar la mètrica a través dels versos llargs, com en asíl·labs, alexandrins i dodecasíl·labs assesorats, i a través del ritme, usant la versificació per peus grecollatins, que eren una combinació de síl·labes tòniques i àtones. També van recuperar estrofes oblidades, com la quaderna via, o feien sonets amb serventés, en comptes de quartels, o van crear estrofes noves. Pel que fa al modernisme europeu, hem de parlar sobretot de França i algun autor anglès. Els canvis polítics a França van canviar la poesia francesa i van deixar enrere la romàntica. Hi havia una nova situació social creada per l'entronització de Lluís Felip. La burgesia començà a malfiar-se de la literatura, ja que no responia als seus interessos. Des de sectors més propers al ruralisme, es propugnava una literatura més compromesa amb la defensa de la revolució. Tot i això, els corrents s'allunyaven d'aquest compromís social. Parlarem de Parnasianisme, Decadentisme i Simbolisme. El Parnasianisme estava format per un grup d'artistes que va rebutjar qualsevol associació de l'art amb la finalitat utilitària i va apropiar-se de l'art per l'art, segons una expressió creada per Teòfilo Gotier. L'art per l'art cerca la perfecció formal i la bellesa deixant en banda l'expressió íntima del poeta per pudor. La impassibilitat sentimental és la fórmula per crear bellesa i superar la grisa i mediocre quotidianitat. Aquest grup s'autoanomena Le Parnasse Contemporain i fou fundat per Teòfilo Gotier i Le Conte de l'Isle. El nom fa referència al cim del Parnàs, on vivien les muses d'Apol·lo, inspiradores de totes les arts. La seva recerca formal desembocarà en l'esterilitat i la repetició. Gerard de Nerval, Sully Prudhomme o José María de Heredia són altres noms d'artistes del grup. La escissió entre vida quotidiana i l'art també va fer aparèixer el Decadentisme, que mostra un desdeny absolut cap a la societat, però des d'un camí invers al dels Parnassians. Els Decadentistes intentaran viure d'una manera artística i crearan la figura del Dandy, extremadament cultes i refinats. Es lliuraran a explorar les zones fosques de l'existència, la qual cosa inclou l'alcoholisme i la drogoaddicció. En néixer a finals del segle XIX, tenen atracció per tot allò morbós, decadent i malalt, reflex de la societat canviant de l'època. Però el nom prové dels seus detractors, com a insult despectiu. Els seus autors es fixen en la lletjor, en la mort, en els extrems i en tot allò que exciti els sentits, usant la descripció, un toc pessimista i personatges turmentats que fugen de les convencions i de la presó de la societat en la línia dels romàntics. Es troben sota la influència de la novel·la gòtica i de moviments contemporanis com el Simbolisme i el Parnasianisme. I apareixen paisatges llunyans i exòtics i cultures fins aleshores considerades bàrbares o primitives, com a reacció contra la moral burgesa ancorada en la fe en el progrés. Els poetes maleïts francesos hi pertanyen, com també Oscar Wilde, Gabriele D'Annunzio, el Comte de Lautréamont, Auguste Villiers de l'Isle Adam i el primer Manuel Machado. La primera gran novel·la marcada en aquesta estètica és À Rebours de Joris-Karl Huysmans, on cadascun dels capítols està relacionat amb els gustos del seu protagonista i la seva actitud envers el món, amb referències directes a l'art pictòric de l'època. Els Decadentistes no acabaran de construir una escola, afectats per una fonda crisi espiritual. La confusió entre vida i obra artística en què es mouen serà un blanc fàcil per als adversaris. Apareix la paròdia Les Déliquescences i la crítica els acusarà de misantrops. Oscar Wilde és el seu principal autor. Va néixer a Dublín el 1854 i va escriure en tots els gèneres literaris. Es deia Oscar Fingal O'Flahertie i va estudiar a Dublín i a Oxford, on estava molt influït per John Ruskin. Començar a publicar poemes i va anar a fer conferències a Estats Units i Anglaterra, on explicava la seva filosofia estètica. El 1884 es casà amb Constance Lloyd, amb qui tingué dos fills. Demostra ser un gran coneixedor del comportament humà i fa ús de l'humor més anglès i més pur per descriure el món. El seu teatre retrata la veritable cara de la societat noble de la seva època. Després va estar editant una revista literària i de moda per a dones i el 1888 publicà el seu llibre de contes El Príncep Feliç, seguit de novel·les com El Crim de Lord Arthur Saville o El Retrat de Dorian Gray. Que és la història d'un home que es manté sempre jove, mentre el seu retrat en un quadre va envellint, després de fer un pacte amb el diable, cosa que constitueix una gran reflexió sobre la bellesa i les relacions humanes i va fer que l'acusessin d'immoralitat i homosexualitat. El 1892, va estrenar la seva primera obra de teatre, El Ventall de Lady Windermere, que aconseguí gran èxit, igual que altres obres posteriors, com La importància de ser Franc del 1895. El seu drama Salomé, escrit en francès, va ser representat per la gran Sarah Bernhardt. També va fer el poema L'esfinx, mentre vivia envoltat de luxes. Però llavors es va embrancar en un procés contra el marquès de Queensberry i ell el denuncià com a homosexual, de manera que fou condemnat a dos anys de presó amb treballs forçats. Durant aquest temps va fer De profundis, on confessava la seva falta. Quan va sortir de la presó, el 1897, va viure pobre i abandonat, sense ganes d'escriure a París i es va donar a la beguda. Ningú gosava representar les seves obres i editar els seus llibres. El 1898 va morir la seva esposa, de qui estava separat, i va publicar La balada de Reading, amb el pseudònim C33, el seu número de la presó. Una obra tan extravagant que explica què opinen els presoners durant l'execució d'un company. Va morir després d'una curta malaltia, el 1900, i pòstumament va tornar a ser representat, traduït a moltíssimes llengües i Richard Strauss va musicar Salomé. Wilde havia sigut original i brillant. S'havia consagrat a l'art per l'art i estava dotat de gran enginy i refinament. Va fer una obra amable i comprensible a nivell universal. El simbolisme neix el 1886 gràcies a Jean Moréas i el seu Manifest Simbolista. Aquest moviment aprofundeix encara més en la sessió entre subjecte i realitat dels romàntics. La seva concepció de la poesia no es refereix al món sinó que el suplanta, vestint una espesa xarxa d'analogies i correspondències que travessen el món exterior, però que serveixen essencialment per fer llum sobre l'ideal de bellesa absolut que només l'ànima de l'artista és capaç de pressentir. Aquest viatge cap a l'inefable per força converteix en opaques i difícils les seves creacions. S'obre el camp a la lliure associació entre significat i paraula, a què el poeta sotmet la llengua. Es permet a la paraula expressar a través del símbol allò que per essència és indefinible, l'absolut. I això renova i amplia el repertori de metàfores i sinestèsies que esdevenen la seva figura retòrica preferida. El caràcter subjectiu de la creació poètica i la voluntat de dotar-la d'especials ressonàncies musicals derivaran en l'adopció del vers lliure com a fórmula òptima per crear l'embruix de l'absolut. Els poetes Arthur Rimbaud i Stéphane Mallarmé van ser enumerats els poetes maleïts per Paul Verlaine en un assaig que deia que havien trobat una maledicció en el seu geni, que els havia aïllat socialment i els havia tornat hermètics. Això coincidia amb l'estètica del filòsof Arthur Schopenhauer, anomenat el filòsof del pessimisme, ja que diu que l'objectiu de l'art era proveir un refugi temporal enfront del món, de la lluita cega i de la voluntat. Els precursors del moviment són Baudelaire, Gerard de Nerval i el Comte de Lautréamont, que es deia Isidore Ducasse. I els membres principals són Rimbaud, Verlaine, Mallarmé, Villiers de l'Isle Adam, Maeterlinck, Paul Valéry i René Vivien. Amb Charles Baudelaire, la poesia s'encara obertament a la modernitat, problemàtica i complexa. Va néixer el 1821 i va morir 46 anys més tard, encarnant la imatge de l'artista bohemi, ple d'excessos, al Barri Llatí de París. Es va fer amic d'un taxidermista i visitava els prostíbuls, especialment una prostituta calva, Sarah, que li va encomanar la sífilis, sembla ser. Després d'un viatge per mar fins a Calcuta, iniciar relacions amb una mulata, Jeanne Duval. Va fer crítica d'art i musical i va traduir Hoffmann i Poe. El van processar per immoral després de la publicació de Les flors del mal, el 1857. Després va publicar Paradisos Artificials. El 1864 va anar a viure a Bèlgica, on la sífilis el deixà sense parla per hemiplegia, però lúcid fins a la seva mort. En Baudelaire, l'artista ja ha perdut la funció dirigent que tenia en el Romanticisme i s'ha vist abocat a una angoixa vital i permanent, l'anomenat Splen. És el primer poeta Simbolista, surrealista i de poesia pura. La seva obra tracta de la definitiva pèrdua de fe en l'ideal i la correlativa substitució d'aquest per l'Splen. Recuperarà el valor de l'alegoria com a recurs per expressar el profund malestar que caracteritza l'artista modern. La seva obra principal és Les flors del mal, on la natura deixa de ser Locus Amoenus per ser un lloc on es viu el tedi extenuant i on tenim l'Esperit del mal. La dualitat ideal sordidesa, que conformava l'experiència de l'artista prèviament, es replega i deixa lloc a la descoberta tràgica de la realitat i es manifesta en el terreny amorós. El desig eròtic, el desfermament dels sentits, però també la ira provocada pel desdeny són els components essencials que donen forma a una segona visió de l'amor que s'allunya definitivament de l'aura espiritual, perquè té un regust de fracàs que acaba corrompent de soca-rel qualsevol vivència amorosa. El pas del temps, la misèria i la presència de la mort acaben enrunant els fonaments de l'experiència amorosa. En la tercera secció del llibre, el vi és presentat com una porta oberta per escapar-se de l'Splen, de la insuportable desolació que tenalla l'ànima del poeta. El vi és l'aliat dels miserables per recuperar bocins de la dignitat perduda en la seva perpètua marginació social. En Paul Verlaine, nascut el 1844 i mort el 1896, es va produir una escissió entre l'existència miserable que duia i la vida ordenada.
[11:23]Verlaine és tot això, però simultàniament també és una persona amb una formació cultural sòlida, membre d'una família respectable, fill afectuós i, sobretot, un home que vol trobar una estabilitat moral i material que és incapaç de mantenir. Primer es va casar amb una jove de 17 anys de bona família, però la relació va fracassar perquè va conèixer Arthur Rimbaud, un jove poeta amb qui va fugir a Anglaterra i Bèlgica. El 1873 va ferir Rimbaud d'un tret de pistola a mig d'un carrer de Brussel·les i va acabar empresonat dos anys, durant els quals es va convertir al catolicisme. Després va provar de refer la seva anomenada oposició social fent de professor, però els darrers anys va navegar a la deriva, va freqüentar pensions de mala mort i va veure créixer la seva fama. Va morir als 52 anys. L'endemà de l'enterrament, diversos diaris comentaven un esdeveniment curiós. Durant la nit següent al funeral, l'estàtua de la poesia, el frontó de l'òpera Garnier de París, va perdre un braç que es va estavellar amb la lira que sostenia, a l'indret per on acabava de passar el taüt de Verlaine. L'obra de Verlaine pot resultar al primer cop d'ull desconcertant. Ell converteix la poesia en un instrument estètic acuradament construït, a través del qual contempla el seu desolat paisatge interior. Vol garbellar els sentiments personals. L'hàbil joc d'aliteracions i l'ús d'un repertori lèxic on predominen els sentits vagues i buirosos, confereixen als versos una musicalitat que captiva l'orella del lector i determina el que podríem anomenar clima moral que s'associa al poema. En definitiva, vol difuminar sota un vel esteticista les agudes arestes de l'existència. Arthur Rimbaud era rebel i precoç. Als 17 anys va arribar a París des de províncies i va participar breument en la Comuna de París, on, sembla ser, que va rebre un atac sexual d'uns soldats borratxos que el va deixar traumatitzat. Es va dedicar a beure i a escriure El Barco Ebrio, la seva obra mestra. Anava amb els cabells llargs i esparracat, però va ser com un meteor de foc que va arrasar amb tot. Es va enamorar de Verlaine i tots dos van dur vida de vagabund, prenent haixix i absent. L'alta societat de París estava indignada, especialment amb Rimbaud, que era el prototipus d'enfant terrible. Durant l'empresonament de Verlaine, Rimbaud va escriure prosa poètica a Una temporada en el infierno i la va barrejar amb vers lliure a Iluminaciones. Els dos amants es van retrobar després, el 1875, però Rimbaud ja havia decidit dur una vida més ordenada i mirar de ser ric, abandonant l'escriptura. Als 20 anys, doncs, va deixar d'escriure perquè estava fart de tanta bellesa, va dir. Va viatjar per Europa, va fer de soldat, va anar a Àfrica i va acabar establert al Iemen, on tingué relacions amb diverses dones, entre elles una abissínia. Després va ser comerciant a Etiòpia. La resta de la seva vida es dedicà al tràfic legal o il·legal de mercaderies i armes per Àfrica fins que un tumor al genoll va provocar que li amputessin la cama i va morir amb 37 anys. La seva obra és breu, concentrada i desconcertant, escrita entre els 15 i els 20 anys. I la il·luminació i la visió que demostra preludiaven el Surrealisme. Després només va escriure cartes i informes, però mai més faria poesia. La seva frase jo és un altre , posa de relleu que la seva obra és difícil. Rimbaud va defensar que el poeta ha d'experimentar tots els plaers i ofrences, exhaurint-los fins a límits de demència, posant a prova l'ànima i l'esperit per arribar a ser un vident. El haixix, la beguda, la misèria, la seva relació amb Verlaine, li serveixen per al descobriment de l'absolut. El seu ús dels neologismes, de les imatges i de la personificació com a recursos retòrics i el seu estil basat en la musicalitat i en el domini dels sentits, així com el seu rebuig de les convencions burgeses, fan que el Decadentisme i el primer Surrealisme el prenguin com a model estètic.
[16:14]Renée Vivien és una poetessa britànica que escrivia en francès. El seu nom real era Pauline Mary Tarn, va néixer el 1877 a Londres i era de família rica, però va créixer a París, on es vestia d'home i duia una vida bohèmia com a lesbiana. Va mantenir un amor obsessiu per la seva veïna Violet Shillito que no va arribar a consumar mai, perquè Violet va morir de febre tifoide el 1901. Després va tenir una relació tempestuosa i gelosa amb Natalie Clifford Barney, que li era infidel sovint. Però quan van trencar, Natalie no ho va acceptar mai. Després Vivien es va relacionar amb la baronessa Hélène van Zuylen van Nyevelt, filla d'un Rothschild, una família multimilionària, que estava casada i tenia fills. Van tenir una relació amagada, però llarga i estable i segurament van publicar poesia conjuntament amb el pseudònim de Paul Reverdal. Mentrestant, va rebre cartes d'una esposa d'un diplomàtic de Constantinoble, anomenada Kerim Turkham Pasha, amb qui es va trobar clandestinament. El 1907 la baronessa la va abandonar per un home i el 1908 Kerim també. Vivien entrà en una depressió, humiliada i en estat de xoc, i es va tornar alcohòlica i drogoaddicte. Es va dedicar al sadomasoquisme i al fetitxisme i per un cantó organitzava grans festes, mentre que per l'altre tenia tendències suïcides i deixava d'alimentar-se adequadament. La seva vida era luxosa, feia viatges a Àfrica, Àsia, Europa i als Estats Units. Era bella i elegant, cabells rossos, parla suau i presència andrògina. Era alta i duia joies d'Alik. Tenia mobles antics i exòtiques obres d'art, a més d'una col·lecció d'icones russes i Budes. Va morir als 32 anys per una gastritis crònica causada per l'alcohol, la seva anorèxia i una pneumònia. Escribí sonets, versos en decasíl·labs i prosa poètica. Era molt prolífica i la van conèixer com La musa de les violes , perquè estava obsessida per les violes i el seu color. En recorda la seva amiga Violet Shillito. Algunes obres seves són A la hora de les manos juntas del 1906 o Le Hélions del 1910. Maria Mercè Marçal, la poetessa catalana, va escriure la novel·la La passió segons Renée Vivien el 1994, on en fa una biografia. El modernisme castellà es va desenvolupar entre 1880 i 1920 i es caracteritza per una ambigua rebel·lia creativa, un refinament narcisista i aristocràtic, un culturalisme cosmopolita i una profunda renovació estètica del llenguatge i la mètrica. El seu nom prové de la disconformitat amb la ideologia burgesa i el profund desig de renovació i modernitat que cerca. Utilitzaven la sinestèsia, l'aliteració i el ritme, el sonet, les estrofes clàssiques, el vers alexandrí i l'eneasíl·lab, la mitologia grecollatina, els alanismes, gal·licismes i cultismes. Els temes són la recerca de l'harmonia i el poeta com a guia de la societat cap a la veritat, però en canvi, cerca la soledat, l'Splen i l'evasió predomina. També parlen de l'amor idealitzat i l'erotisme, de la vida cosmopolita i París, i els temes indígenes hispanoamericans. Molts escriptors de la Generación del 98 són modernistes en la seva primera època, com els germans Antonio i Manuel Machado, Ramón María del Valle-Inclán o Juan Ramón Jiménez. I aquest moviment esdevingué fort i actiu també a Hispanoamèrica, encapçalat pel poeta nicaragüenc Rubén Darío, seguit del mexicà Amado Nervo, el cubà José Martí, el veneçolà Rómulo Gallegos, l'argentí Leopoldo Lugones o el colombià Guillermo Valencia. Rubén Darío es deia Félix Rubén García Sarmiento. Va ser periodista i diplomàtic i va viatjar molt per Europa i Amèrica. Es va inspirar en el món indígena precolumbí, en la literatura nord-americana i en els nous corrents europeus, com el decadentisme i el Parnasianisme i Simbolisme francesos. Les obres principals de Darío són Azul del 1888, que és un llibre de relats i de poesia, Prosas Profanas del 1896, on hi ha erotisme i esoterisme, i està ple de musicalitat, indigenismes i ornamentació. Parla especialment de l'Espanya i l'Itàlia medievals, la França del segle XVII i la mitologia grecollatina, amb símbols com el cigne, el centaure, els parcs, jardins i torres, el color blau, les papallones i els paons. Per últim, més endavant es va tornar un poeta de contingut social i polític i fins i tot existencial a Cantos de Vida y Esperanza del 1905. Té poesies sobre la resistència a la invasió cultural anglosaxona, per exemple.
