[0:07]Hola, en aquest vídeo explicaré els aspectes més importants de la Plaça del Diamant, Mercè Rodoreda i el seu context. Mercè Rodoreda és l'autora de l'obra La plaça del Diamant, una obra molt important de la narrativa de postguerra. Comencem amb la seva vida.
[0:29]Mercè va nàixer a Barcelona el 1908 i va morir a Romanyà de la Selva, un poble de la província de Girona, el 1983. La vida de l'autora es pot diferenciar en tres etapes biogràfiques. La primera és l'etapa d'infància i joventut, que comprèn el 1908 fins al 1939. Mercè naix al barri de Sant Gervasi en una família humil, el seu avi és una figura central en la seva infància i li encomana l'amor per Catalunya, la literatura catalana i les flors. Es casa molt jove amb el germà de sa mare i té un fill, Jordi. Durant els anys 30, comença a publicar les seves primeres novel·les i a col·laborar en revistes. Destaquen Sóc una dona honrada, escrita en el 1932, i Aloma, en el 1938. La segona etapa és la de maduresa. Amb la caiguda de la República, Rodoreda s'exilia a França i finalment a Ginebra, a partir del 1954. Estableix una relació extramatrimonial amb l'escriptor i crític Armand Obiols. No deixa d'escriure en tota aquesta època i es presenta a premis de poesia i narrativa. També viatja sovint a Barcelona a veure la família. Destaquen en aquesta etapa les següents obres: 22 contes, escrita el 1958; La plaça del Diamant, en 1962; El carrer de les Camèlies, en 1963; o Jardí vora el mar, en 1966. Finalment, trobem l'etapa de vellesa, ací torna definitivament a Catalunya i s'instal·la a Romanyà de la Selva a partir del 1972. És una època de reconeixements oficials i consagració com un dels grans noms de la literatura catalana contemporània. Mor el 13 d'abril del 1983. Ací destaquen obres com Mirall trencat, escrita el 1974, o Quanta, quanta guerra, escrita el 1980.
[2:53]Ara parlarem del context. La Plaça del Diamant s'emmarca dins la narrativa de postguerra. Durant la postguerra i fins als anys 50 hi ha una absència quasi total d'infraestructura editorial a causa de la repressió franquista, que prohibeix tota llengua que no siga el castellà i a més, imposa censura literària sobre les obres publicades. La majoria d'autors i autores viuen a l'exili per evitar represàlies de les autoritats franquistes. És a partir dels anys 60, quan s'aconsegueixen permisos per a publicar llibres i revistes en català.
[3:38]Per tant, la dècada dels 60 és una època d'obertura del règim franquista al capitalisme mundial i de relaxació de la censura literària i cultural. Es tracta d'un període caracteritzat en general per l'anomenat resistencialisme, que concep la literatura com un mitjà de preservació de la identitat catalana que atorga un caràcter simbòlic a la llengua i a la literatura. És a dir, els màxims símbols de la identitat nacional són la llengua i la literatura. Les tendències literàries més populars són: la novel·la psicològica, que posa èmfasi en el món interior dels personatges més que en l'acció i destaquen Llorenç Vilallonga i Mercè Rodoreda. El realisme, que presenta un interès pel context històric i polític amb una actitud de denúncia de les injustícies. I finalment, trobem la literatura fantàstica d'humor i d'ironia, que posa èmfasi en els aspectes irracionals, l'absurd i la fantasia.
[4:51]Tanmateix, són moltes les escriptores que han abordat la condició de la dona en la societat. Les escriptores que escriuen sota la dictadura franquista critiquen la moral repressora imposada pel règim i l'Església Catòlica. En concret, l'obra de Rodoreda presenta personatges femenins víctimes de l'amor romàntic, la infidelitat masculina i la dominació de l'home. A més, de la submissió i passivitat i la maternitat imposada. Cal anomenar algunes de les escriptores més importants del segle XX, com són Caterina Albert, Mercè Rodoreda, com ja hem vist, Teresa Pàmies, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Carme Riera o Isabel Clara Simó. I ara analitzarem més a fons La plaça del Diamant, que és l'obra més destacada de Rodoreda. Llegint aquesta novel·la ens endinsem en la vida interior de Natàlia-Colometa, de viva veu i en primera persona, passant per la República i la Guerra Civil. La novel·la s'estructura en quatre parts: la primera és identitat i alteritat, capítols de l'1 al 6.
[6:23]La segona és els coloms i la maternitat, capítols del 7 al 24. La tercera part és la revolució, capítols del 25 al 35. Finalment, la quarta part és l'alliberament, que abasta del capítol 36 al capítol 49. La plaça del Diamant s'emmarca dins el gènere o subgènere de la novel·la psicològica, ja que està centrada en un personatge femení, Natàlia Colometa. A més, la novel·la incorpora una narradora protagonista que relata en primera persona una narració en la qual participa com a personatge. És un únic personatge el que narra els fets des d'una perspectiva totalment subjectiva. Per tant, el que es reflecteix és el temps interior de la protagonista. En relació amb el tipus de narrador i el punt de vista narratiu, predomina el monòleg interior i l'escriptura parlada. El monòleg interior és una tècnica que reprodueix els pensaments i les idees verbalitzats sense ordre ni coherència, de manera irracional, tal com sorgeixen en la ment. Per altra banda, l'escriptura parlada és una tècnica que reprodueix el monòleg d'una persona que parla amb un altre personatge mut, com si estiguera contant-li la història a un amic. És important remarcar que en aquesta obra hi ha diversos símbols amb molt de significat. Els coloms són una metàfora paral·lela al de la maternitat, ja que és Quimet qui vol criar coloms i fills a l'hora, però pretén que se n'encarregue Natàlia, no ell. Per tant, són el símbol suprem de l'opressió que experimenta la protagonista. En general, representen els problemes de Natàlia i estableixen un paral·lelisme també amb els conflictes socials històrics del moment, és a dir, la guerra. Així, el significat dels coloms canvia, perquè esdevenen un element fonamental del record de Natàlia, que reviu el seu passat com si fora un somni. Les balances dibuixades a la paret de l'escala del pis fan referència al caràcter desigual del matrimoni amb Quimet i l'equilibri que Natàlia busca al llarg de la seva vida. Les nines són també un símbol de la infantesa i un emblema de la feminitat. I finalment, l'embut. L'embut apareix al mateix temps que els coloms, la forma de l'embut, que és la d'un con invertit, al·ludeix a una vida plena de dificultats cada vegada més intenses. Per tant, l'embut és el símbol d'una vida com un camí que s'estreté a poc a poc. Ara ens centrarem en cinc elements que hem de conèixer de La plaça del Diamant. El primer és l'espai, la novel·la es desenvolupa a Barcelona.
[9:50]Per tant, és l'espai de l'obra.
[9:58]A més, eh, Barcelona apareix representada per diferents llocs, com per exemple, el carrer de Gràcia, el carrer de Montseny, el Parc Güell o la Plaça del Diamant, entre d'altres. Respecte al marc temporal, és a dir, l'època, està dividit en quatre etapes. En primer lloc, abans de la República, que va del ball i el casament fins a l'embaràs i el naixement de l'Antoni. Després, ve el període republicà, amb la proclamació de la República i el naixement de Rita, un any i mig després del de l'Antoni. En tercer lloc, la Guerra Civil, esclat de la guerra, Quimet al front d'Aragó, bombardeig de la ciutat, Antoni i Colometa, Quimet i Cingler morts i l'entrada dels nacionals. I finalment, la postguerra, amb l'intent de suïcidi, el casament de Natàlia i Antoni, Toni a la milícia i Rita casada. Cal destacar ací que les quatre parts que hem anomenat abans en què s'estructurava la novel·la, coincideixen amb aquestes etapes de l'època. Són nombrosos els personatges que apareixen al llarg de la novel·la. Els més importants són Natàlia Colometa, Quimet, Antoni, però també en trobem d'altres com Rita, la mare de Quimet, Julieta, la senyora Enriqueta i Toni. Ara comentarem els tres més importants. Natàlia Colometa és una xica òrfena de mare. A més, al principi és dependent de pastisseria. Recordeu que és una dona molt innocent, que no pot dir que no. Després, quan coneix a Quimet, té dos fills, Toni i Rita, i es casa dues vegades. Cal comentar ací que el casament és molt diferent, els matrimonis són molt desiguals, no tenen res a veure. El primer és un procés de submissió en el qual es produeix la pèrdua de la identitat, és a dir, Natàlia passa a ser Colometa. I el segon matrimoni és la recuperació de la identitat i, per tant, passa de Colometa a Natàlia, alliberant-se de tot el passat viscut amb Quimet. Quimet és el primer marit de Natàlia. És fuster, té un caràcter molt autoritari, és molt masclista, sempre vol tenir la raó. Mor al front d'Aragó i anul·la totalment la personalitat de Natàlia. A més, és un símbol de masculinitat, en el qual ens mostra com abrupta i rude. En canvi, Antoni, que és el segon marit de Natàlia, es mostra comprensiu i bo, és un home sensat. A més, és invàlid de guerra i no s'imposa a Natàlia, ell vol fer-la feliç. Quant a la temàtica de l'obra, podem dir que el tema principal és la supervivència i evolució d'un personatge femení en circumstàncies complicades. A més, un altre tema que podem destacar és la recuperació de la identitat. Recordem que Natàlia passa a ser Colometa, perquè Quimet li canvia el nom i, després, intenta recuperar la seva identitat com a Natàlia. Un altre tema que apareix en la novel·la és l'amor. Ací, haurem de diferenciar entre dos amors ben diferents: el passional, que és representat a través de Quimet, i el madur i tendre, que és mostrat a través d'Antoni. Altres temàtiques són la solitud a causa de la desestructuració familiar, la submissió de la dona a l'home, la gelosia, el dolor, la maternitat, la fam, el suïcidi, la vida familiar, entre molts d'altres. Finalment, l'estil de la Plaça del Diamant destaca pel seu toc col·loquial i l'ús de recursos expressius, així com l'alta oralitat. Cal comentar del toc col·loquial que es representa a través de frases breus, interrogacions i exclamacions, coordinacions i juxtaposicions, repeticions de paraules, polisíndeton, que recordeu que és la presència del connector i i lèxic quotidià. I, per altra banda, l'autora utilitza diversos recursos expressius com ara, comparacions, metàfores, personificacions o hipèrboles, entre d'altres. A més, els tres de l'oralitat els trobem en què és una narració feta en primera persona i apareix, així, per tant, frases fetes, punts suspensius, repeticions, onomatopeies i el polisíndeton que hem comentat anteriorment.
[15:15]I fins ací, l'explicació sobre La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda i el seu context. Moltes gràcies!
