[0:06]Falten 4 minuts perquè siguin les 6 de la tarda. Estem comentant el que ha donat de ser l'actualitat de la setmana amb l'Antoni Bassas, una setmana en la que hi ha hagut unes quantes declaracions sorprenents, contundents, frases per emmarcar, diríem. Antoni, ara ara les estem comentant. Començant per la intervenció que va tenir el Parlament de Catalunya, el diputat de la CUP, David Fernández. Convidant els directius, els exdirectius de Caixa Panadés a mirar-se al mirall. Mireu. Sabem què és la umertat? Sabem què és la màfia?
[0:48]Doncs, comprin-se un mirall aquesta tarda. Se'l posen al davant i veuran la màfia i la humertat al davant. Vergonya. L'homertat és el silenci, eh? És el silenci obligat per la màfia, perquè si el trenques et maten, no? Doncs el silenci. Això és una comparativa que fa, eh, David Fernández perquè aquests dos exdirectors generals de Caixa Panadés es van acollir el dret de no testificar, és un, és un dret que hi ha. Ells deien que per evitar un judici paral·lel, perquè això és una comissió d'investigació parlamentària que no té valor judicial, i però ells tenen oberta una causa i, en conseqüència, deien que no que no volien, diguéssim, que una declaració pogués entorpir l'altra. I, per tant, a les preguntes successives de tots els diputats de tots els grups no deien res. Quan li va tocar a David Fernández, doncs, la cosa era, hm, hm, subratllar aquest silenci com una vergonya, com un, eh, la intervenció és una mica més llarga al principi, i els hi els hi diu que que se n'estan rient a la cara, ell diu, "se'n estan fotent a la cara" del que van fer i sobre no no no estan contestant les preguntes. Jo l'he triat i em fa l'efecte que no cal que expliqui gaire per què. Jo estic segur que que molts dels teleespectadors, eh, els hi haurà passat el mateix que ha notat que passava aquí a l'estudi. Has notat que ha passat aquí a l'estudi? Tot un silenci. Aguantes la respiració. Aguantes la respiració. Aquest és un moment de veritat, és un moment de veritat en el que el to baix que normalment fa servir David Fernández, ehm, barrejat amb la indignació que que sent, amb la mirada que clava en el seu interlocutor, fa que transmeti una enorme, una enorme força. Eh, és, és l'actuació d'un polític que no està repetint una consigna, eh, que no està llüint-se davant de les càmeres, tot i que, certament, si s'està llüint, sinó que està parlant, alhora i això és dificilíssim en tots els ordres de la vida, amb el cap i amb el cor. Jo m'atreviria a dir que és un dels moments, eh, més brillants del parlamentarisme català de les últimes èpoques. Jo no havia vist mai una cosa com això. Haj de dir que en aquests quatre anys als Estats Units, jo David Fernández no l'havia vist gairebé mai actuar. Ehm, i l'altre dia em vaig fixar en el debat de política general que la seva intervenció tenia un to bastant semblant a aquest, o sigui, ell surt al faristol i parla amb un to baix i no sé què. Això, fins i tot en termes polítics, que més aviat es té tendència a cridar i a repetir els eslògans, eh, pot semblar anticomunicatiu, però fixeu-vos que en el seu cas és profundament comunicatiu, perquè captura l'atenció del que l'escolta, que vol que baixa la veu perquè, escolta, m'interessa saber el que està el que està dient, no? A més a més, jo crec que en la seva intervenció, el que fa, bueno, una intervenció que, d'altra banda, t'haig de dir que al Congrés dels Estats Units és la mar de normal.
[3:38]Clar. És que aquí no hi estem acostumats, el problema és que aquí. Correcte. I en aquesta intervenció, et pot agradar més o menys, la pot trobar més o menys dura, però jo crec que el que fa és elevar el llistó de respecte que mereix el Parlament de Catalunya.
[3:52]No només això, sinó que, eh, i això és el seu triomf final, Fernández l'aconsegueix parlar com parla la gent del carrer. Eh, amb un llenguatge, amb un llenguatge molt clar, sinó, referint-se a persones que han fet, han tingut actuacions, la justícia dirà quina és la seva qualificació legal, però que d'entrada no ens semblen especialment ètiques, és a dir, apuntar-se amb milions pel seu pla de pensions, etcètera, etcètera, no? I i això, eh, i aquesta és és una gran virtut que jo li reconec en aquesta intervenció, que francament, ehm, jo ja dic, eh, no m'estranya que hagi concitat el silenci del públic. Sí, sí, sí, sí, no, no, és veritat que te la quedes mirant, quedes, et quedes, et quedes enganxat. La segona frase, no la tenim amb vídeo perquè no la van registrar, la va fer Mariano Rajoy, un off the rècord que se'n diu. Sí, és un off the rècord consistent a dir que ell no està pactant res per sota la taula amb Catalunya. Sobretot un una millora del sistema de finançament, que cosa que disgustaria als barons territorials, els presidents d'altres comunitats autònomes, perquè ja se sap que en un sistema de tan de suma zero, pues el que tu li treguis a determinades comunitats per donar-li a Catalunya, aquelles ho perdran, etcètera, no? I aleshores ell va fer servir l'expressió, "no estic canviant cap cromo amb Catalunya". Bé, és un clàssic. És donar el titular. L'endemà tots els diaris van titular amb això de cromo. Cromo és una paraula curta, com allò que dèiem de procés. I és una metàfora molt molt comprensible, tothom sap què vol dir canviar cromos, no? Per tant, aquí Rajoy va anar als bàsics i li va sortir bé. L'endemà tothom parlava de que no hi havia canvi de cromos. Una altra cosa és la preocupació que això genera, perquè, en el fons, està dient, "no hi ha cap mena de negociació, no hi ha cap mena d'intercanvi, almenys de moment". Molt diferent és, eh, la intervenció que va tenir, em sembla que va ser l'endemà mateix, el seu antecessor, l'expresident del govern, també del Partit Popular, José María Aznar, eh, que en un acte a Sant Sebastià, amb víctimes del terrorisme, va parlar del procés a Catalunya, però ell no va parlar del processo, ell va parlar, òbviament, del desaffio, etcètera, etcètera. I i aquí és curiós perquè tornem a parlar d'un polític que acostuma a tenir un to baix. Vaja, José María Aznar, eh, difícilment, en els mítings sí, aixecava la veu, però en la seva comunicació habitual, fins i tot política, parlava baix. En una de les biografies que van llançar per fer-lo popular, la seva esposa Botella deia que moltes vegades li deia, "José María, hijo, no sé lo que estás diciendo", allò, "parla més fort perquè no, no, no ni et sento el que estàs dient", no? Ehm, i bé, ja et dic que és que és una manera que pot semblar anticomunicativa, però que té el seu què, eh? Ehm, però, més enllà del to, a mi m'agradaria fixar-me en el contingut de les paraules d'Aznar. Hay que poner fin al desfalco de soberanía nacional que está llevando se a cabo por parte del nacionalismo. No estamos ante una pugna entre territorios. Estamos ante un desafío que opone a la cultura cívica europea propia de nuestra Constitución, el nacionalismo más reaccionario y destructivo. He triat aquest fragment, em sembla molt interessant perquè José María Aznar és una persona ja en les seves èpoques de president del govern, que feia servir un tipus de llenguatge que, per exemple, Rajoy no fa servir. Zapatero tampoc. Quin és aquest to? És el d'un to èpic, un to, ehm, un to més emotiu, d'apel·lació als sentiments, els sentiments nacionals, que jo he vist molt als Estats Units. Jo estic segur que hi ha un transvasament de coneixement dels think tanks de la dreta nord-americana cap al Partit Popular, eh? Molt als Estats Units.
[7:25]És és aquest tipus de llenguatge més, més, més patriòtic, una una apel·lació més als sentiments. A les proves em remeto. Qui va posar una bandera de la de la mida d'una pista de tennis al centre de Madrid, amb una bandera espanyola? Doncs el senyor José María Aznar, no? Eh, però, gràcies a aquesta comunicació, Aznar era un tipus que tenia els seus sempre molt electritzats.
[7:50]Jo jo sempre he dit que donava raons per per creure i donava raons per viure, gairebé, a l'altra gent, perquè els deia, "jo estic liderant això que tu sents, jo ho ordeno" i li poso paraules. Eh, cosa que, evidentment, no és Mariano Rajoy i no fa, eh, de de cap manera. Ehm, aquí el que el que tenim, per tant, és un líder que s'expressa d'aquesta manera, però clar, expressant-se d'aquesta manera, és veritat que cohesiona els seus, però expulsa els altres. I Iñaki Iñaki Gabilondo va dir un dia, eh, que José María Aznar li feia sortir el pitjor d'ell mateix, que és una sensació que moltes persones poden haver tingut, no? De de veure'l i sentir-se absolutament allunyades, en les antípodes del que del que està dient. Per què això? Doncs, l'altre dia, veient aquest fragment i i pensant que que que avui el el trauria amb Xavi, vaig recuperar un un llibre que no és d'ara, és de fa cinc o sis anys, d'un politòleg italià que es diu Giovanni Sartori, ehm, que ha sigut professor a universitats americanes, té nou doctorats honoris causa, és un senyor gran, ja. Giovanni Sartori parla de una cosa que era fet Aznar aquí, que és quedar-te a tu tots els noms nobles i deixar pels altres, eh, atribuir, qualificar els altres amb els noms innobles. Fixa't que en aquest petit fragment, però si haguéssim sentit tot el discurs, hauríem pogut fer una classificació més llarga. Ell parla, quan es refereix a la seva posició, de sobirania nacional, la cultura cívica europea, i quan parla de Catalunya, parla de desfalco del nacionalisme reaccionari i destructiu. I no diu més coses ja perquè ja deu n'hi do. Ehm, què diu Sartori? Diu que, eh, aquí la desqualificació ideològica no necessita explicació ni motivació. Tu et quedes els noms bons, li dónes a l'altre el nom dolent, els noms dolents, i, per tant, el que tens és ideologia, un conjunt de pensaments morts que ja no pensen, sinó, pel contrari, repeteixen obsessivament eslògans i consignes. D'això ell en diu la ignorància armada. Mm? Que que, armar-te tu amb les paraules nobles i atribuir els altres, eh, tot el contrari. Aznar és possible també que hagi llegit Sartori o els o els seus Think Tanks. No sé si hi ha temps perquè parlem de l'escàndol dels paralímpics. Eh, doncs no massa, la veritat, perquè ens estan esperant al pantà, al pantà de Sau. Home, si t'estan esperant al pantà de Sau, el guardem. El guardem. Tu el coneixes molt el pantà de Sau, eh? Molt, molt. Jo, sí, jo tinc tendència, jo vaig ser un paisatges de Catalunya. Des de Tabertet es veu el pantà de Sau, és preciós els dies d'hivern. Que 800 metres de Tabertet tenim sol, i a baix a la plana i també al pantà hi ha tota la boira, eh, posada, enganxada com si fos un cotó que algú, amb una mà enorme ha posat sobre el pantà. Doncs avui des de Tabertet Parlem d'un grup que va prendre el nom, el grup Sau, que ha estat un dels grups més exitosos de la història del pop rock català. Una vegada m'han explicat que quan anàvem per gires a alguna ràdios els hi deien, "i ara estan aquí, está el grupo Suau". Suau. Ara ens explicarà perquè està amb les veritat amb el Pep Sala i ens explicarà el seu nom per què li van per què li van posar aquest nom. Molt bé. Antoni, moltes gràcies, t'esperem la setmana que ve. Un aplaudiment per l'Antoni Bassas.
